/image%2F0724475%2F201308%2Fob_799f7d9d61307fb802d0593713abd0c8_dscn0813colorgimp.JPG)
Doi documents de 1252 sus Còntes e Coarasa. Lai sieus implicacieus per l'istòria de la Gavotina
I) INTRODUCCIEU
En la mieu edicieu, en lo 1996, dal poema de Jòusè Deforesta « Hommage à la tour lucéramoise », escrivio, a prepaus de la lucha entre Catalans e Tolosans « S'agisse d'un moment fôrça important de la nôstra istòria que deurem melhor acapir en l'avenior ».
E, justament, vequí que se presenta per ieu l'ocasieu de cavar un pauc plus fond, en parallele ai mieus cercas sus Luceram en lo periòde 1150/1250.
En l'enquesta dal 1252 sus li drechs e revenguts de Carlo 1er d'Anjau, editàia per Baratier, quarques texts nos ensénhon sus li drechs feudals anteriors a la mitat dal segle XIII. Aquels sus Còntes e Coarasa me sèmblon presentar un interés màger per acapir li ligams feudals entre País dich Niçard e Provença-n-auta e demàndon d'estre estudiats d'una mena un pauc mai precisa.
Notero aquels texts li son de desenas d'annàias e me prometio de los estudiar un jorn : lo moment me sembla vengut.
Me contenterai (per lo moment?) d'un article rapide e sensa pretencieu, bensai mal cordurat e, de mai, sensa referéncias bibliograficas (mas los especialistas li conóisson totas e los autres, li fan pas mestier), just per mentar l'importància d'un ponch d'istòria que demanderia de cercas mai fontas e que porria estre un sujet de tesi universitària. Aquel trabalh serà, de segur, incomblet e demanderà d'ajusts a mesura que se descurberan de documents sigue novels, sigue jamai estudiats en aquela amira ò perspeitiva.
II) LO TEXT SUS COARASA
A) Lo text
Lo text sus Coarasa, dins l'enquesta dal 1252 es pron simple e sembla aquels que concèrnon los autres vilatges :
« De Cosarasa
« Percipiebat dominus comes pro cavalcatis X lb et quandoque plus et pro alberga Ls et « alia adempra et justitias. Cujus castri sunt domini Milo et filii B. de Monbruno. »
« … In castro de Cosarasa, Guillelmus Brunus, Joan Roquier, Guillelmus Maurel « juraverunt. Dixerunt quod majus dominium habet ; albergam L s cavalcatam unius militis « cum equo, non armato, vel C s ; justitias, pasquerium, quistas. »
En un autre pôst, avem de precisieus que semblàvon pas fachas per estre editàias :
« Non est scribendum...
« … Bertranda, uxor Bonifacii de Villanova, mater Sibilie uxoris Milonis, fuit filia Is. de « Monbruno, cui Betrande dictus Is. Pater reliquit terram suam filio suo, Bertrando de « Monbruno, et filie sur predicte et alie nomine Dalfine : medietatem castri de Cosarasa, « scilicet gausitas pro frairesca sua et pro dote X mill. s. raymundensium, quibus debuit « satisfieri de fructibus et satisfacto, dictus Bertrandus debuit recuperare dictam « medietatem et recuperavit et, cum dictus B. de Monbrun post fuit bannitus domini comitis, « est dicta medietatem aplicanda curie. Et hec sciunt : R. Rostagnus, Rostagnus Bonifacius, « R. Duran. »
B) Traduccieu
Lo primier text es pron simple e identic, en la sieu forma, ai documents concernant los autres vilatges :
« Lo senhor còmte percevia X liuras par lai cavalcadas e mai, de còups que li era, L sòls « per l'alberga ensin que lai justicias e d'autres revenguts. Li senhors d'aquel vilatge son « Milo e los enfants de B. de Montbrun.
« En lo vilatge de Coarasa, Guilhem Brun, Joan Roquier, Guilhem Maurel prestèron « jurament. Diguèron que [lo còmte] posseda lo poler sobeiran ; L sòls d'alberga, la « cavalcada d'un cavalier embe un caval, mas non armat, ò C sòls ; lai justicias, lo « pasquier, lai quistas. »
Lo segont passatge (lo mai interessant per nosautres) es un pauc malaisat a tradurre per la fauta d'una sintassi particulària e peoja :
« Cal pas l'escriure...
« ...Bertranda, esposa de Bonifaci de Vilanòva e maire de Sibília (esposa de Milon), fuguet « la filha d'Isnard de Montbrun. Lo dich paire Isnard laisset la sieu terra a la sieu filha « susdicha Bertranda, al sieu enfant Bertrand de Montbrun e a-n-una autra filha dal nom « de Delfina, sigue la mitat dal vilatge de Coarasa, es de dire l'usufruch coma successieu « per drech de primogenitura e, coma verquiera, 10000 sòls ramondins que [Bertrand] « devia s'en aquitar [gràcia] ai fruchs [de la senhoria?]. Un còup aquistat, lo dich « Bertrand deuguet rachapar la dicha mitat e la rachapet. [Quora] lo dich B. de Montbrun « fuguet pi bandit dal senhor còmte, la dicha mitat deuguet estre restacàia a la curia. « Aquels qu'òu sàbon son R. Rostanh, Rostanh Bonifaci, R. Duran. »
C) Interpretacieu
1) Li tres passatges
Lo primier text se compausa de doai parts.
- Sensa citacieu dei testimònis, li revenguts dal còmte : cavalcada, alberga, justícias e autres revenguts. Doi ponchs son de remarcar : lo verbi es a l'imperfeit e la cavalcada sembla a geumetria variabla, cen que laissa suspausar un quarque problema. Emparam lo nom dei senhors : Milo(n) e los enfants de B[ertrand] de Montbrun.
- Pi un autre passatge mai classic, citant li testimònis, precisant, en mai de cavalcada, alberga e justícias, pasquiers e quistas. Lo majus dominium s'explica per la preséncia de senhors.
- Lo segont text es una nòta de l'enquestaire qu'era ren destinàia a estre editàia ja qu'es una explicacieu, un desvolopament que la sieu finalitat es de faire acapir lai rasons de l'estat actual dal feud.
2) Li problemas pausats
- Arremarquerem una contradiccieu entre li doi paragrafs sus la cavalcada : 10 liuras ò 100 sòls ? 10 liuras deuríon estre l'equivalent de 200 sòls : d'ont es l'error ? En lo primier paragraf ò en lo segont ?
De mai, en lo 1235, los estatuts de Frejús precisàvon que Coarasa devia un servici de 6 fantassins e que lo còmte li avia la dominicatura, donca que lo vilatge era ren infeudat. En lo 1252, la cavalcada consiste en un cavalier. Encara que la dominicatura pôsque concernar qu'una part dal feud.
Deurem cuntar sus lo segont text per explicar aquelas contradiccieus e bensai li resòlvre.
- Pròba de solucieu
Tot sembla debutar embe Isnard (ò Isoard?) de Montbrun que seria estat senhor de Coarasa (ò d'una part solament?).
Aquel òme avia un enfant, Bertrand, e doai filhas, Bertranda e Delfina. Donet a tot-ai-tres « la sieu terra » (sabem pas se s'agissia solament de la mitat de Coarasa). Laisset tanben una verquiera per lai filhas (ò solament per l'una dei doas?) que Bertrand devia pagar gràcia ai revenguts (de Coarasa?). Un còup la verquiera pagàia, Bertrand rachapet per el la mitat de Coarasa, mas fuguet pi bandit, bensai en lo 1230 coma totplen d'autres e la sieu mitat revenguet a la Curia.
Aquela nocieu de mitat nos pausa un problema perqué, en l'autre text de l'enquesta, emparam que li senhors son, en 1252,
- los enfants de Bertrand
- e Milo(n), gendre de Bertranda, ja que n'avia esposat la filha Sibila.
De mai, en los omenatges dal 1271, trobam una Sibila, domina de Clans, la Torre, Casternòu e Coarasa.
N'en polem dedurre que los enfants de Bertrand fuguèron bensai pas bandits e que, un còup màgers, faguèron valer li sieus drechs a la successieu dal paire... a mens que Bertrand sigue rentrat en gràcia a-n-un quarque moment.
Bertranda devia pura n'aver una part (mitat ò quart?) ja que la sieu filha e lo sieu gendre son sempre dichs senhors de Coarasa.
L'eisisténcia de doai menas de pagar la cavalcada porria ben dependre de la preséncia ò de l'abséncia d'un senhor (miles). Es bensai la rason que fa qu' en 1235, la dominicatura domini comitis ensin que la cavalcada de 6 pedons laisseríon creire que Coarasa (ò una part sieua?) avia plus de senhor.
Se Isnard de Montbrun avia que la mitat dal feud, sabem pas cu avia l'autra mitat : la curia comtala ò un autre senhor ?
Avem quarques rensenhaments posteriors sus Coarasa :
- En 1282, Paul Chabaud es senhor e sotamete la comunitat qu'avia pilhat de libertats emb'al drech feudal.
- En 1323, la cavalcada es pagàia en liquide per la soma de 2 liuras, 10 sòls, pariera soma que per l'alberga (equivalent dei 50 sòls de 1252).
- En 1325, Paul Chabaud vende Coarasa al rei Robert.
- En 1329, la comunitat cròmpa en enfiteusi perpetuala li bens qu'aparteníon a la curia : forns, molins, terras agricòlas e bôscs.
- En 1330/31, Daniel Marquesan es investit dei ¾ de Coarasa.
- En l'enquesta de 1333, Marquesan a totjorn que li ¾ e la cavalcada es de 50 sòls. Pura, en màrgina es escrich : « cavalcata personalis est unius militis cum equo non armato vel sol C. » Polem pensar que li 50 sòls èron pagats per la comunitat.
- En 1337, Marquesan escàmbia d'autres feuds còntra lo darnier ¼ de Coarasa.
Milo(n)
Porria s'agir, coma en lo text sus Còntes, de Milon Chabaud, cò-senhor de Casternòu. Seria l'enfant de Ramon Chabaud. Lo sieu enfant, Bonifaci, presta omenatge en 1271 per Casternòu, Còntes, Torretas e d'autres feuds.
Es malaisat de saupre que parentat eisistia entre Milon e Paul Chabaud, senhor de Coarasa en 1282.
En 1250, Guilhem e Ramon Feraud de Ròcasparviera prèston omenatge a Milon Chabaud sota la promessa que los ajuesse en li processes que li fèia Bertrand Feraud :
« Anno domini M°CC°L°, juni die VIIa, in sala Raimundi Chabaudi, in presencia Salmoni « jurisperti et magistri P. de Daransono e R. Chabaudi ; G. Feraudus et R. Feraudus de « Rocasparviera fecerunt fidelitatem Miloni Chabaudo, junxtis manibus et hanc « fidelitatem fecerunt, habito tractatu et promissione quod dictus Milo debuit juvare « predictos in causis quas Bertrandus Feraudus movebat eis, quod quidem tractaverunt « Salmo et magisterP. , ut R. Jordanus notarius suo sacramento dixit. »
Lo testimòni Ramon Chabaud era senhor de Sant Blasi e d'Aspermont ; en 1269, la sieu esposa es dicha veuva. Sabo ren de la sieu parentat embe Milon.
Aquels dos òmes que prèston omenatge sèmblon estre de caslans, òmes liures, que se resòlvon a dependre d'un senhor còntra una ajua juridica : se, en 1252, emparam que Guilhem Riquier posseda la cò-senhoria de Ròcasparviera, en los omenatges de 1271, descurbem, a costat dei tres cò-senhors Peire, Joan e Antelme Riquier, una vintena d'òmes liures que devíon dependre direitament dal còmte. En 1333, l'enquesta mônstra que li Riquiers avíon li 2/3 dal feud e la cort lo 1/3, sensa precisar de d'ont li venia aquela proprietat. Peire Riquier devia ja estre môrt ja qu'una terra es situàia « juxta terram heredum petri riquerii ».
Ensin li feuds de Coarasa e de Ròcasparviera porríon aver de ligams emb'ai senhors de Casternòu.
Montbrun
Aquel patronime pareisse pas sovent en li documents locals.
- En 1208, G. de Montebruno es testimòni a-n-un pacti entre li monges e li canonges (St.Pôns).
- En una quitança de 1278, un casal confrònta lai maions de Peire e Bertrand de Monte Bruno (St. Pôns). Sabo ren s'èron fraires ò cosins.
De documents mai ò mens ancians se refèron, per aquel familha, a l'auta Provença ; se tròbon en lo cartulari de Sant Victor :
- carta 1109, 1171, testimòni F de Monbrun Confirmacieu dal castrum de Scala (arrondissement de Sisteron, canton de Volonne, l'Escale).
- carta 1128, « carta Sancti Petri Achais » 1250, testimoni Hugo de Monte Bruno. (Commune d'Aulan (Drôme), arrondissement de Nyons) ;
Auriam donca una testimoniança dei ligams entre Casternòu/Coarasa e l'auta Provença, cen qu'assegurava ja Cais de Pierlas en li sieus dos obratges sus lo feud de Casternòu e sus lo segle XIen. Capissem ensin perqué, en 1030, Pôns, evesque de Niça e fraire dal còmte de Sisteron, dona a l'abadia de Sant Pôns « lo vilatge de Casternòu » ensin que lai proprietats ruralas dal Remaurian e de Bendejun.
Devo portar aquí una precisieu : sieu ren segur que lo vilatge entier de
Casternòu sigue estat donat a Sant Pôns en 1030. Cais de Pierlàs a de mal a
explicar coma va que l'abadia non augue conservat aquela proprietat. Dal
ver, li es en lo text una fauta de latin : « dono illo opido » en tant que deuria
estre escrich « dono illum oppidum » (acusatiu). Invocar de fautas de latin me
sembla sovent tròup aisat ; preferisso conservar l'ablatiu e suspausar la perdua
d'una prepausicieu coma « in ». Lo text vorria alora sinhificar que la proprietat se
tròba en lo terraor de l'oppidum de Casternòu (in illo oppido). Me sembla
mai probable lo denembre d'un mòt ò d'una rega (en un text qu'es una copia e ren
l'original) qu'una fauta grossiera de latin.
Ma tanben devem arremarcar que li feuds dei senhors de Casternòu s'estèndon luenh d'aquel vilatge e que concèrnon una part de la bassa (ò mejana?) gavotina : non solament Torretas, ma tanben Clans, Toet de Buelh, la Roqueta, Todon, Ascròs, Aspermont, Valdeblora, Rimplas, Sant Salvaor e, ben segur, Coarasa. De mai, lo vilatge es pas sonat castrum, ma oppidum, cen que laissa pensar qu'era d'una importància màger, vista l'origina dei sieus senhors e tanben – bensai – lai sieus fortificacieus (?).
III) LO TEXT SUS CÒNTES
A) Lo text
Basta de recopiar la versieu de Baratier.
n° 72 bis
In castro de Coptes [sic], R. Berengerius, R Saurina, R. del Serre, Rostagnus de Castel juraverunt.
Dixerunt quod majus dominium ; cavalcatam X lb., albergam non donant ; justitias, quistas, pasquerium. Tamen est questio de dominio et proprietate, ratione B. Riquerii qui illud tenebat .
N°1.
De castro de Comptes.
Predictum castrum fuit dominorum de Baucio et illud castrum cum quibusdam aliis fuit obligatum dominis de Castronovo ut continet in notula R. Terii pro quinque milibus VII s.
Postmodum transacto magno tempore, venit Gill. De Baucio qui ivit in Sardeniam, nomine suorum et aliorum dominorum de Baucio et recuperavit castrum de Comptes et illud vendidit Bertrando Richerio ; qui Bertrandus Richerius fuit bannitus domini comitis per sententiam latam a P. Bota judice et ejusdem bona confiscavit ; et tunc, elapso uno anno vel circa, dominus R. Berengarius cepit castrum de Co[m]ptes et tenuit et habuit bene per IIII annos ; postmodum habuit Milo et alii domini de Castronovo et nescitur ex qua causa ; tamen dictus dominus R. Berengarius, quamdiu vixit, habuit ibi X lbr. pro cavalcatis et alia adempra et justitias ad usum aliorum castrorum ; quo domino comite mortuo, ex tunc curia nihil percipit in dicto castro.
B) Traduccieu
Primier text.
« En lo vilatge [fortificat] de Còntes, R[amon] Berenguier, R[amon] Saurina, R[amon] del « Serre, Rostanh de Castel jurèron [de dire cen que sabíon].
« Diguèron que [lo còmte posseda] lo majus dominium ; la cavalcada es de 10 liuras, « dónon pas l'alberga ; [pàgon] lai justicias, lai quistas, lo pasquier. Tanben li es un « problema per la senhoria e la proprietat perqué B[ertrand] Riquier tenia aquel feud.
Segont text.
« En lo vilatge [fortificat] de Còntes.
« Lo susdich vilatge fuguet [proprietat] dei senhors dei Bauces e aquel vilatge fuguet donat « en gagi ai senhors de Casternòu coma es contengut en la notula de R[amon]Teri per 5007 « sòls. Plus tardi, après un lònc temps, venguet G[uilhem] dei Bauces que s'en anet en « Sardenha : en lo sieu nom e en aquel dals autres senhors dei Bauces, rachapet lo vilatge « de Còntes e lo vendet a Bertrand Riquier. [Quora] Bertrand Riquier fuguet bandit dal « senhor còmte per una senténcia rendua per lo jutge P[eire] Bota, li sieus bens fuguèron « confiscats.Alora, après un an passat ò a pauc près, lo senhor R[amon] Berenguier pilhet « lo vilatge de Còntes e lo tenguet per 4 bôns ans. Plus tardi l'auguèron Milo[n] e los autres « senhors de Casternòu, s'en conoisse pas la rason. Pereu lo dich senhor R[amon] « Berenguier, tant que viuguet, li auguet 10 liuras per lai cavalcadas e los autres drechs e « justícias segont l'usatge dals autres vilatges. Despí la môrt dal senhor còmte, la curia a « plus ren tocat en aquel vilatge.
C) Interpretacieu
A) Lo primier passatge sembla tots aquels que concèrnon los autres vilatges dei valàias nôstras : d'òmes onests (probi viri coma dèion sovent), bensai de notables, júron de dire cen que sàbon dei drechs comtals (alberga, cavalcàia, justícias, quistas, pasquiers, eca).
Menciónon pura un problema, sensa mai de precisieu : son en questieu la senhoria e la proprietat a causa de Bertrand Riquier que li tenia per avant.
Devo precisar que lo vilatge fortificat de Còntes es ren encara localisat, ja que,
d'aquel temps, era pas'ncara bastit sus lo côrn d'ont es òira ; soleta eisistia la villa
de Còntes, vilatge dubert en la plana, destrucha al segle XVI per una plena de
Palhon ; sus la cresta, li era que lo castel. Penso aprofichar d'un autre trabalh per
propòner una localisacieu.
B) Lo segond passatge, plaçat en un autre pôst, cerca d'explicar aquels problemas en faguent una mena d'istoric.
1)En un primier temps, lo vilatge de Còntes era un feud dei senhors dei Bauces. Mas, coma d'autres vilatges, fuguet obligatum ai senhors de Casternòu. Lo mòt non se tròba en lo diccionari de Ducange, mas, en latin classic, pôl aver lo sens de donat en gagi, ipotecat. Coma es segut d'una soma, sembla que li senhors de Casternòu àugon prestat de sòus a la familha dei Bauces.
2) Lonctemps après, Guilhem dei Bauces – que s'en anava en Sardenha – rachapet, al nom de toi li senhors dei Bauces, lo vilatge de Còntes e lo vendet a Bertrand Riquier. Noterem al passatge que, per anar en Sardenha, se devia embarcar a Niça : nòta interessanta per la conoissença dei vias maritimas.
3) Terç temps : Bertrand Riquier es faidit (en 1230) en següa a l'expedicieu de Ramon Berenguier V còntra li niçards, en lo 1229. Lo còmte li repilha li drechs (e prestacieus diversas : adempra) e conserva lo vilatge de Còntes per al manco 4 ans.
4) Enfin, lo vilatge reven ai senhors de Casternòu ma degun n'en saup la rason.
5) Lo text s'acaba per una tiera dei drechs de Ramon Berenguier V e precisa que, despí la sieu môrt, la curia comtala (de Carles Ier) a plus tocat minga revengut d'aquel vilatge.
D) LAI QUESTIEUS
1) IDENTIFICAR LOS ÒMES
a) Bertrand Riquier
Se un Richerius es testimòni en 1109 a la donacieu de la glèia de Vila-vielha ai canonges de Niça – cen que n'en fa l'una dei mai ancianas familhas de Niça – retrobam li sieus descendents a cuntar de la mitat dal segle XII : li fraires Jordan e Guilhem en lo 1152, Guilhem, cònsol de Niça en lo 1164, Peire, cònsol tanben en lo 1176. En lo 1230, Lanfranc, Jordan, Jaume e Bertrand seran bandits come prò-genovéses.
Coma l'avem vist supra, en 1271, tres Riquiers, Peire, Joan e Antelme, son senhors de Ròcasparviera e els – ò li sieus eiritiers – òu son encara en 1333.
En la mieu edicieu dal poema sus la torre de Luceram, avio ja senhalat la referéncia de l'autor a-n-un Riquier (tradicieu orala?).
b) Ramon Teri
Aquel notari pareisse en lo cartulari de Sant Pôns per lo primier còup en lo 1203. Lo retrobam pi en 1206, 1208. En lo 1252, lo sieu successor serà G[uilhem] Teri, bensai lo sieu enfant (?). N'en sabem pas de mai, ne quora comencet d'instrumentar, ne quora moret.
c) Peire Bòta
Un Petrus Bota es testimòni en lo 1203 a-n-una venda d'un Riquier (cosin de Jordan Riquier?) a l'abadia de Sant Pôns. Sabem pas se s'agisse d'aquel que serà jutge en lo 1230, mas es ren impossible.
d) Guilhem dei Bauces
L'istòria de Provença conoisse per aquel temps doi Guilhem dei Bauces.
- Guilhem 1er, naissut vers lo 1155, enfant de Bertrand, fuguet nomenat per l'emperaire Friedrich II Barbarossa en lo 1215 (vici?) rei d'Arles-Borgonha. Sosten lo papa e la crosàia còntra Tolosa mas los avinhonencs lo túon en lo 1218.
- Guilhem II es lo filh de Guilhem 1er. Naisse vers 1200 e môre en lo 1239.
Uc II dei Bauces, fraire de Bertrand – e donca oncle de Guilhem 1er - avia esposat la filha dal rei de Sardenha. Plus tardi, per non estre vassal dal rei d'Aragon, s'en anet, vers lo 1177, en Sardenha d'ont moret en lo 1179 après aver legat lo sieu eiritatge a son fraire Bertrand. Guilhem 1er pôl donca estre aquel de cu se tracta aquí. Devia anar en Sardenha visitar li sieus cosins (?). Seria normal que firmesse al nom dals autres senhors dei Bauces ja qu'avia doi fraires : Uc e Bertrand (finissem per se perdre en aquels noms que se sèmblon d' una generacieu a l'autra).
Ensin, segond la data de la venda a Bertrand Riquier, s'agisseria sigue de Guilhem 1er (denant 1218), sigue de Guilhem II (après 1218 e denant 1230).
e) Li senhors de Casternòu
Cais de Pierlas estudiet lo feud de Casternòu en un òubratge remirable, publicat en lo 1892. Parlerai pus luenh de l'origina d'aquela(s) familha(s) senhoriala(s). Me contenterai, per lo moment d'arremarcar lo nom de Milon, que porria ben estre Milon Chabaud, eiritier de la branca de Guilhem Talon, que pareisse, en lo 1249, coma cò-senhor de Casternòu. Avem aquí una nòva desmonstracieu de la proximitat entre li senhors de Casternòu e la familha dei Bauces.
2) DATACIEU
A cuntar dal bandiment de Bertrand Riquier, minga problema :
- 1230 : bandiment e recuperacieu per lo còmte ;
- 1231/35 : lo còmte es lo senhor direct de Còntes ;
- 1235 → : li senhors de Casternòu possédon Còntes ;
- ->1245 : li contés contunhon de pagar li drechs feudals ;
- 1252 : enquesta sus li drechs dal còmte.
Anteriorament, es plus malaisat de datar :
- segont que s'agisse de Guilhem 1er ò II, l'infeudacieu a Bertrand Riquier seria ò nòn anteriora a 1218.
- polem pas datar, ni manco, la « notula » de Ramon Teri que precisava lai condicieus de l'obligacieu de quarques vilatges ai senhors de Casternòu ; lo text precisa solament qu'entre aquela notula e l'infeudacieu a Bertrand Riquier se passet un « lònc temps ». Tot cen que polem prepausar seria « alentorn de 1200 » (1200-1210?).
3) ORIGINA DE LA POSSESSIEU DEI SENHORS DEI BAUCES
Al segle X, aquela familha, al sens larg, possedissia ja de terras en lo país niçard.
a) Miron e Odila
Lo cartulari de Sant Pôns debuta per una donacieu a Sant Pôns facha per Miron e Odila. Quarques uns se son pensat qu'aquela Odila posquesse estre la filha de Guilhem « lo liberaor. »
En 1004, sabem que Odila, veuva, se tornet mariar m'un Laugier que vendria de la familha de Mevolhon. D'aquel matrimòni naissèron al manco tres enfants : Raimbaud, Peire (evesque de Sisteron) e Rostanh que fan una donacieu a Sant Pôns en lo 1010 ; en aquel document, Laugier es dich lo sieu rector (= tutor?). En lo 1046, Raimbaud fa donacieu a Sant Pôns de doi mansos a Revest (bensai vesin d'Uels). La firma se passa « in villa Cortedone », es de dire a Corteson, vesin d'Aurenja.
L'enfant d'aquel Raimbaud 1er, Bertrand Raimbaud, esposerà Azalais, veuva dal Còmte de Provença Guilhem Bertrand, que porrà ensin transmetre al sieu enfant Raimbaud II lo domani d'Aurenja. Aquel Raimbaud II, cò-senhor de Niça, pilha part a la primiera crosàia en l'armàia dal Còmte de Tolosa. La sieu filha Tiburja esposerà Geraud Ademar de Monteleimar. Lo matrimòni de la filha de Tiburja embe Bertrand dei Bauces farà de la familha dei Bauces li senhors d'Aurenja.
En lo 1108, Raimbaud II d'Aurenja (Raimbaudus Aurasicensis) es l'un dei quatre potestates que confírmon de possessieus a l'evescat de Niça.
Un autre enfant de Raimbaud 1er, Laugier lo Ros, rende a l'evesque e a l'abat de Sant Pôns de vilatges e de decimas en las annàias 1070.
b) Li senhors de Casternòu
- En 1030, l'evesque de Niça Pôns fa donacieu dal vilatge de Casternòu a Sant Pôns. En li testimònis, trobam un Milon (fraire de Pôns?) e « domna Odila », sa maire.
- En 1109, lo feud aparten a quatre fraires, Isnart, Guilhem Talon, Peire Autrig e Ramon, filhs de Peire (d') Isnart que dónon a l'evesque de Niça la glèia de Vila-Vielha. Segont Cais de Pierlàs, la familha Isnart vendria dei senhors de Volona. De mai, Guilhem Talon esposa Pòncia, filha de Raimbald Laugier de Niça e de Rixenda d'Apt.
Mai encara : en lo 1057, Miron, vicòmte de Sisteron, dona a l'abadia de Sant Victor la glèia Sant Martin de Còntes.
Ensin, tota aquela genealogia desmônstra li ligams estrechs entre li senhors de Casternòu (e d'autres luecs dal Païs nôstre) e lai familhas provençalas, subretot al Nòrt de Durença.
c) Un autre fach assegurat es l'ancianetat dei familhas Feraud de Thorame (originàrias dei senhors d'Apt?) e dei Balb de Glandéves que possedission totplen de feuds en l'aut « comtat » (Val d'Entraunas, Tinia). De mai, a la debuta dal segle XI, Rostanh de Thorame esposa una filha dal vicòmte de Niça ; un sieu filh serà Rainart Rostanh que, emb'ai sieus enfants, farà de donacieus a Sant Victòr de Marselha e a sant Dalmàs de Valdeblora en las annàias 1050/1060).
4) PROBLEMAS FEUDALS E GUERRAS BAUCENCAS
a) La rivalitat Tolosa/ Barcelona
- Lo partiment d'Occitània en doi grands tròces remonta als eiretiers de Karl der Grosse. En 806, Karl avia previst per lo sieu enfant Loís tot lo miechjorn actual, mas, en 842, lo partiment de Verdun entre los enfants de Loís lo Piós dessepara lo domani occitan en dos en creant una Lotaríngia de la mar dal Nòrt fins al Sud d'Itàlia. Provença serà donca plus tardi en lo reiarme de Borgonha-Provença, dich, per moments, reiarme d'Arles, que vendrà pi una part dal Sant Imperi ; en lo 1032, l'emperaire Colrad se farà coronar rei d'Arles e Niça a sempre gardat l'aigla imperiala en lo sieu blason.
- Segont l'istòria – mesclàia de legenda – doi fraires , Guilhem (dich lo liberaor) e Robaud auríon, a cuntar de 972, desliurat Provença dei Sarrasins. Èron filhs de Boson d'Arles, còmte de Provénça e fuguèron tot-ai-dos còmtes de Provença en gardant lo comtat indivís. En 975, Guilhem pilhet lo títol de marqués e instalet la sieu capitala a-n-Arles. « Rotbaldus comes », son fraire, es testimòni en 1004 a l'eleicieu de l'abat de Sant Pôns (ensin que Salvaire de Forcalquier ò la comtessa Ermengarda). L'abat es dich « nòble » en aquel text.
- En 1019, la comtessa de Provença Emma de Venasca, eiritiera de Robaud, esposa Guilhem Talhaferre, còmte de Tolosa. Li tolosans pilheran lo títol de marqués en 1093.
- En 1112, Doça, eiretiera de Guilhem, esposa Ramon Berenguier III, còmte de Barcelona, que vendrà, per la Provença, Ramon Berenguier 1er, durbent una tiera de còmtes, esquasi tots emb'al parier nom, mas embe de nombres diferents segont que se considera lo sieu renhe en Catalonha ò en país nôstre.
b) Lo pacti de 1125
D'evidéncia, una lucha se polia pas esquivar entre Tolosa e Catalonha; arribèron pura a firmar un pacti (entra R.B. 1er e Anfòs Jordan) en lo 1125, que desseparava Provença en un marquesat, al nòrd de Durença, sotamés a Tolosa, e un comtat al sud, sotamés a Barcelona. L'estatut dal Comtat de Forcalquier sembla pas tròup clar (per mancança de documents?).
c) Lai guerras baucencas
La sôre mendre de Doça, Esteveta, es mariàia emb'al còmte dei Bauces, Ramon. Doça môre en 1127 e Ramon Berenguier 1er en 1131. Esteveta cerca alora de rachapar li drechs que vénon de sa maire Gerberja ; es sostengüa per li tolosans, la vila d'Arles e per Gènoa.
') En 1145, l'emperaire Colrad III reconoisse li drechs d'Esteveta. Mas, en tant que lo Còmte de Tolosa es a la crosàia, Barcelonha ganha una batalha en 1147 e costrenhe Esteveta a-n-un tractat en 1150.
'') En 1155, las ostilitats repílhon e Friedrich Barbaròssa reconoisse, el tanben li drechs d'Esteveta ; pura aquesta se fa batre en 1156. 'Sto còup, lai condicieus de la patz son mai duras.
''') En 1162, li baucencs son mai batuts e lo castel dei Bauces es destruch.
'''') En las annàias 1160/1170, Uc dei Bauces, pi Bertrand vénon mai amics, senon aligats, dal còmte Anfòs. Bertrand (molherat embe Tiburga, princessa d'Aurenja, se tornerà instalar ai Bauces après la partença d'Uc II per la Sardenha. Guilhem Ier d'Aurenja e lo sieu enfant Guilhem II son donca eiritiers de drechs sus lo « País Niçard » remontant a Raimbald de Niça e Adelaída, la sieu esposa. Dal temps de la crosàia « dals Albigés », lo traïment de Guilhem Ier, vassal dal còmte de Tolosa, que se mete dal costat dei crosats, serà la causa de la sieu môrt.
d) Lo comtat de Forcalquier
- Folques Bertrand, môrt en 1051 e enfant de Guilhem II, còmte de Provença, s'intitula Còmte de Forcalquier.
- En 1110, Adelaïda pôrta lo títol de Comtessa de Forcalquier.
- En 1165, R.B. III es en guerra còntra la Comtessa de Forcalquier, felena de Folques-Bertrand e veuva dal còmte d'Urgel, que li vôl pas rendre omenatge.
- Alentorn de 1170, se seria fach lo partiment oficial entre Tolosa (lo marquesat) e lo comtat de Forcalquier.
- En 1193, Guilhem II de Forcalquier (= Guilhem IV d'Urgel?), investit dal comtat de Forcalquier per Friedrich II Barbaròssa en lo 1168, laissa lo comtat a la sieu felena, Garsenda, esposa d'Anfòs II, còmte catalan de Provença. Mas ben leu li repilha lo país de Gap e d'Embrun per li donar a-n-una autra felena, Beatritz de Sabran. Guilhem môre en 1209 ; lo còmte catalan pilha Sisteron mas fa bòfa davant Forcalquier.
- En 1222, Ramon Berenguier V se fa donar per Garsenda lo comtat de Forcalquier.
- En 1231, dona l'òrdre de (tornar ?) bastir la vila de Barciloneta, per ben marcar la possessieu catalana e li dona de privilegis (sembla qu'en 1240 la vila augue de cònsols).
- En lo sieu libre sus Sant Martin, Lazare Raiberti escriu (p. 205) :
« Cet arbitrage au profit de la commune de Saint-Dalmas avait dû être choisi sur la requête « de la commune même en exécution de l'ordonnance de Guillaume comte de Forcalquier, « du 1192, qui donnait cette garantie aux communes dans leurs débats très fréquents avec le « clergé, les corporations religieuses et la noblesse. »
Sabem pas a que text se refera l 'autor ; una causa segura es qu'aquela ordonança seria anteriora d'un an a la data d'ont lo còmte catalan ven lo mestre (per lo primier còup) dal comtat de Forcalquier.
e) La crosàia còntra los « albigeses ».
Revendrai pas sus d'eveniments ben conoissuts ; insisterai solament sus de fachs ligats al marquesat.
- En Febrier 1215, lo papa dona lo marquesat a Guilhem dei Bauces, pi, en Decembre, a Ramon VII de Tolosa.
- En 1216, Ramon VII leva una armàia en Provença e torna pilhar la vila de Beucaire. Simon de Montfôrt deu renonciar après tres assauts a la repilhar.
- Al tractat de Meaux, en 1229, Tolosa perde lo marquesat que serà repilhat per lo rei de frança qu'en 1271 per lo donar pron leu al papa.
4) LIGAMS ENTRE GÈNOA E TOLOSA
Lo mieu bôn amic Reinat Matalòt, especialista de la marina de bôsc, a redegit, dins un memòri non encara publicat sus lai galeras, un compendi de l'accieu de Gènoa en l'istòria occitana. Li farai aquí quarques manleus de que lo regràcio.
a) L'espancieu genovesa
- Gènoa firma d'acòrdis embe Marselha, Ieras, Frejús e Antíbol vers la mitat dal segle XII. Pura, en lo 1166, Niça sembla pusleu aligàia embe Pisa.
- Pelha vende a Gènoa li sieus drechs sus Mónegue en lo 1197 (mas l'infeudacieu per l'emperaire seria de 1191?), cen que pôl semblar estranh, vists li ligams estrechs entre Pelha e lo poler catalan...a mens que li cònsols pelhascs augon cercat de mantenir l'equilibre emb'ai doi sobeirans ò que li sieus drechs sur Mónegue sígon estat parcials, limitats e bensai solament teorics.
- En lo 1198, Gènoa s'aliga a Grassa (ò la costrenhe a-n-una aligança?) que promete de plus faire de comerci emb'ai Pisans.
b) Li rapôrts entre Gènoa e Tolosa
L'aligança entre Tolosa e Gènoa remonta aut en l'istòria e perdura fôrça temps.
- Dal temps de la primiera crosàia, Ramon de Sant Geli, que mancava d'une marina de guerra, conquista lo comtat de Trípoli embe l'ajua de Gènoa en 1102 e 1103 ; môre dal temps de l'assedi en lo 1105. Lo sieu cosin, Guilhem Jordan repilha lo comand mas serà tuat après la presa de la vila, laissant lo novel comtat a Bertrand de Sant Geli. Bertrand acòrda a Gènoa en 1109 d'exempcieus d'impôsts entre Niça e Pôrt Vendres.
- Devem notar lo « desbarcament » dei genoveses a Melguelh en 1144 per ajuar Tolosa en una batesta d'ont moret Berenguier Ramon, enfant de R.B.Ier e de Doça. Avia esposat en 1135 Beatritz de Melguelh, neça dal còmte de Montpelhièr. Cal dire que Gènoa avia fach prestar omenatge al còmte de Vintimilha, mas la comuna, sostengüa per li còmtes catalans, se revòutava sempre còntra lo sieu còmte et li sieus aligats genoveses. Berenguier Ramon provet de s'empadronir dei naus genovesas (a mens que n'en sigue estat qu'una soleta?) davant lo pôrt de Melguelh mas fuguet tuat en la batesta.
- En 1174, Gènoa firma un pacti d'aligança embe lo còmte de Tolosa, en conflit embe Anfòs d'Aragon, tractat qu'auria permés a la Comuna de s'empadronir de la mitat de la Provença e d'aver lo monopòli dal comerci maritime (li fuguet acordat tanben la possessieu de la ròca de Mónegue). La patz reven entre Tolosa e Aragon e Gènoa pôl ren òutenir cen qu 'avia previst.
- En 1216, dal temps de la crosàia dals Albigeses, Ramon VI es refugiat a Gènoa d'ont devia aver d'aligats.
c) Lo partit prò-genovés a Niça.
- Sembla que se formet a Niça un partit pro-genovés alentorn dal 1165. Gènoa lo sosten en mandant quatre galeas mas Ramon Berenguier III propòne a Gènoa una aligança còntra Pisa basta que Gènoa lo laisse esquissar la rebelieu niçarda. Lo còmte môre (en la plana dal Lop) denant d'assediar Niça.
- Lo sieu successor, Anfòs, laissa, en un primier temps, Gènoa s'empadronir de Niça, mas, en lo 1176, assédia Niça que costrenhe a-n-un tractat de patz pron vantajós per la vila.
- En lo 1189, lo còmte Anfòs repilha en mans Niça revòutàia e confirma li sieus privilegis .
- En lo 1215 lo partit genovés pilha lo poler a Niça.
- En lo 1229, Ramon Berenguier V torna pilhar Niça e fa bandir li prò-genoveses en 1230/1231. Acòrda pereu a la vila d'autres privilegis.
- Lo pacti dal 1241 marquerà la fin de la lucha entre Provença e Gènoa que reconoisson li sieus confins al levant de la Turbia.
d) Lo problema dei possessieus dei Vintimilha en lo « Comtat de Niça ».
- A l'origina, lo comtat de Vintimilha conoisse de confins naturals pron clars. Plan-planin, li còmtes òutendran de drechs sus (ò dins?) de vilatges de Palhon e Vesúbia. L'emparam dintre de documents tardius d'ont es malaisat de saupre se s'agisse de drechs feudals ò de drechs enfiteutics.
- Per eisemple, per Luceram, sabem qu'en 1219 lo castel era tengut al nom dal còmte Manuel e que la comuna de Vintimilha, en revòuta còntra lo sieu senhor, aligat a Gènoa, l'ataquet sensa lo poler pilhar. En 1258, la vendua a Carles II d'Anjau d'una part dei bens dei Vintimilha se farà a Luceram.
- Per cen qu'es de la Vésubia, l'enquesta dal 1252 menciona a prepaus de Sant Martin e Venanson :
« Que duo castra tenet dominus comes occasione delicti domini Guillelmi comitis... »
- E a Ròcabilhera (escrich Rocabellgira) :
« ...Item affare domini comitis Gillelmi, quod valet C s. »
Cen que laissa creire que la cort auria repilhat aquels vilatges al còmte Guilhem.
- A Drap tanben, li Vintimilhas avíon « de drechs », ja que Guido vende li sieus drechs sus aquel vilatge a l'evesque Arnaud en lo 1164.
- En 1157, avion tanben de drechs sus un luec nomat Bròc (ò Brau?).
IV) LA GAVOTINA
A) LOS EVESCATS
Es ben conoissut que lo « Comtat de Niça » era, despí totjorn, partit en tres diocesis de que una soleta, aquela de Niça, despassava pas li confins d'aquel « Comtat ».
La diocesi de Vintimilha concerna lo levant dal despartiment e era sufraganta de l'arquevesque de Milan.
Aquelas de Niça e de Glandéves èron tot-ai-doas sufragantas de l'arquevesque d'Ambrun.
La mai interessanta per lo nôstre pretzfach gavôt es aquela de Glandéves. Lo primier evesque, Glaudi, es conoissut en lo 541, present al concili d'Orlhens. La nòva catedrala fuguet bastia alentorn de 1030. Glanata romana era bastia sus la via pretoriana que ligava Apt a Cimier.
En mai de la Val d'Antraunas, s'estendia sus la vigaria de Guilhermes, sus la Vaira, lo Colomp, l'aut Verdon, la Gironda, l'Esteron, sigue mai de 50 paròquias.
Wikipedia propòne una tiera dei sieus evesques : ai pas de besonh de la copiar, ja que cadun la pôl consultar.
Es lo luec de senhalar qu'en 1159 Peire Autric, dei senhors de Casternòu, es canonge de la catedrala de Glandèves.
B) LA LUCHA SANT PÔNS/EVESCAT
Al segle XII pareisse en lo cartulari un diferent entre li monges de Sant Pôns e l'evesque de Niça, tot-ai-dos sufragants de l'arquevesque d'Ambrun. En un primier document, datat d'entre 1115 e 1118, l'arquevesque d'Ambrun ordòna ai monges d'obeïr a l'evesque coma a-n-un paire e a-n-un senhor : sicut patri et domino.
En lo 1142, monges e canonges s'acòrdon sus li confins dei sieus proprietats, acòrdi confirmat per lo papa Innocenci II.
Mas, en lo 1144, lo papa Lucius II es constrech de ramentar a l'arquesvesque d'Ambrun qu'a pas lo drech de consacrar l'abat de Sant Pôns e qu'es a l'evesque de Niça d'òu faire. Fa referéncia a tres bulas de papas diferents en 1114, 1129, 1136 . Fa donca quarque temps que lo problema se pausa e que li monges cèrcon d'escapar a la juridiccieu de Niça a cada cambiament de papa.
En 1145, lo problema se pausa mai al papa Eugeni III. La sieu letra precisa que la glèia de Niça posseda « quiete » (cen que me sembla gaire evident!) l'abadia de Sant Pôns despí mai de 30 ans : avem aquí una forma de « terminus » que permete de datar sensa granda precisieu (denant 1115). En 1146, mantas bulas dal papa Eugeni condémnon li monges a obeïr a l'evesque de Niça.
Mas es ren acabat, qu'en lo 1183 lo papa Lucius III ordòna a l'evesque de Niça de corriéger cen que non va en lo monasteri. En 1184, nòva condemnacieu dei monges que dévon donar lai sieus claus a l'evesque. En 1185, lo papa confirma l'escumenjàia per l'evesque dei priors de Gordolon e de Santa Reparata.
Parierament, lo segle XIIIen conoisse de garolhas entre Sant Pôns e li canonges per de problemas de decimas e autres drechs e revenguts.
Mas li problemas demòron e lo segle XIV veirà encara s'opausar l'evesque de Niça e l'abat de Sant Pôns, 'sto còup per de diferents financiers, subretot en las annàias 1353/1354.
Ensin, tot lo segle XII, que correspônde, segont los istorians niçards (fôra C.-A. Fighiera), a-n-una epòca de descadéncia per l'abadia, es consacrat a de garrolhas entre l'abat mitrat e l'evesque, tot-ai-dos dependent de l'arquevesque d'Ambrun. Maugrat lai condemnacieus papalas, li diferents arquevesques d'Ambrun persíston a consacrar los abats de Sant Pôns, cen que desmônstra que devíon se referar a-n-una epòca d'ont n'avíon lo drech. Aquò nos faria remontar, al manco, al segle XI, mas perqué pas plus aut en lo temps ?
Cen que nos pôl endralhar sus una pista, es que Ambrun a remplaçat Cimier coma capitala de la província de las Alps Maritimas despí bensai la reforma de Dioclecian (quarques istorians pàrlon de 297). Lai cartas mai ancianas de Sant Pôns precíson volentiers que la sieu abadia es bastia sota l'anciana vila de Cimier. Me sieu sempre demandat se se cresíon pas eiretiers dei possessieus d'aquela « civitas », subretot que polem pas denembrar li problemas ligats a l'eisisténcia de dos evescats (Niça e Cimier) al segle V.
La diocesi de Niça, dependent de Marselha, sembla ben aver un evesque en 381
e 390, en tant qu' al concili d'Arles, en lo 314, la glèia niçarda era reprensentàia
solament per un diacre e un eisorcista. Ensin, al quart segle, la paròquia, pi la
diocesi de Niça sèmblon ben dependre de Marselha. Al quint segle apareisse la
diocesi de Cimier : Valerian es evesque de Cimier en 439. En 450, Niça se tròba,
coma Cimier en las Alps Maritimas e sembla plus possible de mantenir dos
evescats. Son radunats un primier còup, pi desseparats, pi mai fusionats al
profiech de Niça, cen qu'empachet pas li successors de se presentar coma
evesques sigue de Niça, sigue de Cimier, sigue li dos mesclats.
A la debuta dal segle XI (en 1004, 1057, 1078), li texts pàrlon encara dal comitatus Cimelensis vel Niciensis, cen que mônstra un vestigi de tradicieu anciana.
Un ponch que degun a jamai arremarcat – en defôra dal mieu mestre C.-A. Fighiera – es la proporcieu de nòbles coma monges (e subretot abats) de Sant Pôns : una via de cerca seria d'estudiar lai genealogias e de metre al jorn li ligams entre monges e familhas feudalas. L'abat Joan, elegit en 1004, devia estre pron important de naissença per que véngon a Niça lo Còmte Robaud (Rodbaldus comes), la sieu esposa Ermengarda, Salvaire de Forcalquier ò lo jutge Ugo de Gènoa, sensa cuntar la noblessa niçarda e los evesques de Niça e Antíbol. Mas tanben, descurbem en lo cartulari totplen de noms de monges a particula, sensa que posguem precisar se s'agisse de nobilitat ò d'origina geugrafica, embe pura una presompcieu subretot al segle XIII, epòca d'ont li patronimes sèmblon ja venguts ereditaris : Ramon de Castro, Guilhem de Còntes, Ramon d'Ascròs, Pôns d'Aspermont, Raibaud de Levens, Ramon de Briançon, Bertrand d'Uels, Faraud d'Esa, Ramon de Sant Martin, Ramon de Pelha, Ramon de Luceram, Guilhem de Sant Blasi, Bertrand de Casternòu, Rostanh de Casternòu, Guilhem de Tenda, Guilhem de Berra, Uc de Cuebris, Guilhem de Casternòu, Pau (ò Paulet?) de Lantosca, Tomas d'Aurenja.
Se son pas toi nòbles, en aquela tiera incombleta, se porrà notar que quarques patronimes a particula se retròbon aquò de senhors assegurats, coma de Berra, de Casternòu, de Tenda, d'Ascròs.
De mai, en lo 1262, un document pôrta : « ...domino Hugone de Cobrio, domino P. Aicardo monachis dicti monasterii. » ; aquels doi darniers monges son citats en d'autres documents. Aquel Uc de Cuebris era estat causit coma arbitre per l'afaire dal castel de Sant Blasi.
Parierament, en lo 1276, polem liéger : « … dominus Guilelmus de Castronovo, monachus Sancti Poncii... »... A mens que sigue aquí l'aquivalent de dom, usat ancianament coma títol per li preires (dom Solina, dom Peluenha) e encara òira per li monges benedictins (dom Guéranger).
Es ren lo luec de combletar aquela tiera interessanta (trabalh que cuento persegre en lo mieu memòri sus Luceram al segle XII) que mônstra d'evidéncia qu'eisistia una proporcieu de nòbles en li monges e – mai segurament – los abats de Sant Pôns, cen que polia facilitar de donacieus. Subretot que Pau de Lantosca, per eisemple, es encara proprietari de terras en 1254 : « … confrontants … Paul de Lantosque... ».
Devem senhalar tanben que d'evesques de Niça aparténon a de grandas familhas feudalas e que se pôl descurbir parierament de noms a particula aquò dei canonges niçards.
Me cal ajustar qu'eisíston tanben de familhas nòblas sensa particula, coma li Tornafôrt (qu'es pura un nom d'origina)...
C) DUBERTURA VERS PIMONT
Es malaisat d'acapir l'eisisténcia d'una Occitània transalpina sensa pilhar en còmpte li ligams istorics entre Pimont e Provénça. Me contento de jitar sus lo papier quarquas ideas mal alugàias ensem, ja que siam pas tròup informats, nosautres occitans cisalpins, dai marquesats transalpins (de Susa, de Savòna, de Saluces, de Montferrat, eca.)
- Lo marquesat de Saluces.
Lo primier marqués que conoisse l'istòria seria Guilhem, vassal vers lo 910 dal rei d'Arles.
L'essencial de l'Occitània transalpina se tròba en aquel marquesat que se volia lo portier de las Alps dal Miegjorn.
Lo 16 de Genoier dal 1562, los estajants de Sant Martin de Vesúbia protèston de la sieu fedeltat al Duc de Savòia, assegurant qu'an jamai vorgut dependre dal marqués de Saluces.
- A la presa dal Fraissinet, Ardoin lo glabre, marqués de Turin era present en lo 972. Ja, en 942, lo rei Uc era per lo pilhar, embe l'ajua de tropas pimontesas, quora levet l'assedi. Aquel Uc, dich Uc d'Arles, seria naissut vers 880 e môrt en 947. Felen de Lotari II e arrier felen de Boson Ier, fuguet còmte d'Arles, còmte de Viena, marqués de Provença e enfin re d'Itàlia en 926.
- L'abadia benedictina de Sant Dalmas de Pedòna fuguet bensai engrandia al segle VII, mas la sieu fondacieu porria estre anteriora se l'omelia de Valerian (môrt alentorn de 460), evesque de Cimier, per la sieu consecracieu, es ben sieua. Lai sieus possessieus s'estendíon non solament alentorn dal Borc Sant Dalmas mas tanben en tot l'aut « comtat de Niça ». En 1247, lo papa Innocent IV li en reconoisse, non solament en lai diocesis d'Asti, de Turin, d'Alba, d'Albenga e de Vintimilha, mas tanben una bôna dozena en los evescats de Niça e de Glandéves.
Al segle XII, coma l'avem vist per Sant Pôns, l'evesque d'Asti e l'abat de Sant Dalmas son en procés per la sieu juridiccieu.
En 1246, lo papa Innocent IV reconoisse que la glèia de Sant Nicolau d'Anduebis aparten a Pedòna (li seria estat donàia per la familha de Castelana-Torama que lai sieus possessieus devíon donca s'alargar fins a Sant Martin-Lantosca).
Divers sitis internet dónon, malastrosament sensa referéncia, d'indicacieus que porríon estre fondamentalas se fuguèsson verificàias coma una origina pedonenca de Sant Valerian ò encara la preséncia de monges de l'òrdre de Sant Colomban denant li benedictins.
Per aquò, una istòria combleta d'aquela abadia seria un òutís indispensable per li cercaires en istòria occitana.
- Sembla qu'a cuntar de 1180, li còmtes catalans de Provença cèrcon d'intervenir en las environas de Coni. Entre 1208 e 1210, l'abat de sant Dalmàs instiga lo còmte Ramon Berenguier V a l'ajuar còntra le marqués de Saluces. En 1215 s'empadronisse de Coni. A la môrt de Ramon Berenguier V, li còmtes anjauvins contunheran aquela política d'espancieu vers lo Pimont. En 1258, Carle 1er d'Anjau s'empadronisse de Vintimilha, de Demonte e de la Stura, pi, en 1259, de l'auta valàia dal Pò. Pilha en 1260 lo títol de còmte de Pimont.
D) ESCAMBIS ECONOMICS
Aquí tanben, me contenterai de senhalar una via possible de cercas : l'alevatge e li mestiers derivats coma ligam entre lai diversas parts de la gavotina e entre gavotina e Bassa Provença.
- L'alevatge dei feas, associat a l'amontanhatge, es 'stach fôrça temps l'activitat economica de basi de la gavotina. Non solament, lai valàias alevàvon li sieus propres averatges, ma aculhíon tanben los avers forestiers.
- L'amontanhatge se menava tanben al dedintre dal País dich Niçard : los avers dei montanhas calàvon d'invern en lai banditas de la benda litorala. Aquels escambis, jonts a l'eisòdi demografic dei valàias, perméton d'explicar la gavotisacieu dal provençal maritime niçard (perdua dal -d- intervocalic en totplen de mòts, per eisemple : blea, fea, coe, eca., preséncia de mòts en -cha coma la chaminèia ò lu chambairons).
- Filippo Rostan probava d'explicar li drechs dei Vintimilha sus l'auta Vesúbia al segle XII per li besonhs de l'alevatge : « Tali estensioni erano probabilmente anche dovute « all'interesse che le popolazioni dell'alto Bacino del Roia e delle terre vicine avevano di « raggrupparsi guardando al litorale, per il trapasso dei greggi. »
- En mai dal tratament dal cuer - que faguet la riquessa de Grassa – lo trabalh de la lana fuguet la granda activitat, artesanala en un primier temps, pi, en quarques pôsts, industriala, de la Tinea e de la Val d'Antraunas. Cada familha avia un mestier que li permetia de téisser quora la marria sason empachava las activitats agricòlas. Mas s'ausset al nivel industrial a Antraunas al segle XVIII, pi a Sant Martinet al segle XIX. Se Sant Esteve filava encara a man, la Val d'Antraunas – coma Barceloneta - se servia dal torn. De paraires fuguèron bastits, ensin que de filaturas e de tenchas, e lai cubertas d'una grana soliditat se vendíon d'un costat vers lo Pimont, de l'autre vers lo Delfinat e fins a Lion.
- Polem pas ni manco denembrar lo « camin de la sal », ben conoissut e estudiat al jorn d'òira.
- Se quarquas minieras son conoissuas, sabem ren sus l'origina dals obriers ne sus l'exportacieu eventuala dei sieus produchs. Sus una epòca anciana tanben, manquam de documents : soleta la toponimia nos en a conservat lo sovenir, coma, a Luceram, Montauri e Aurieras.
- Per aquò, penso qu'un estudi sus lai relacieus economicas en la gavotina seria lo benvengut e nos permeteria de melhor acapir lai vias d'escambis.
E) ESCAMBIS DE POPULACIEU
Doai pistas seríon de segre : li repoblaments e li mariatges fôra vilatge.
- S'es sempre dich – a tôrt ò a rason – que li èron de « valàias a filhas » e que la Val d'Antraunas « exportava » lai sieus filhas fins en Pimont. D'estudis demografics deuríon permetre de verificar ò d'infirmar aquela afirmacieu.
- Li repoblaments li mai conoissuts se faguèron en següa d'epidèmias. Li parlars dichs « figons » n'en son un vestigi ben conoissut. Pura, d'istorians locals (coma lo regretat Gauberti) an ja arremarcat la semblança dei noms d'ostal entre li vilatges nôstres e cen que se pôl trobar dintre de cartularis de glèias alunhàias coma, lo cartulari d'Apt, per citar qu'un eisemple. De segur, s'agisse ren d'escambis de populacieu mas pusleu d'identitat de formacieu dei patronimes, mas aquel metòde, aplicat a-n-una epòca mai recenta (d'ont li patronimes son fixats), porria bensai nos menar a de descubertas interessantas. Al dedintre de la Comtea, es sovent possible de dire qu'una familha x es originària d'un vilatge ò d'un autre.
F) LA DIALEITOLOGIA
La gavotina se definisse coma un ensemble de parlars vivarò-alpins. Lo trach essencial es la palatalisacieu que se mainifesta aquí per la transformacieu de (-)ga- en (-)ja- (lo ja(l), la jalina, la bujau) e de (-)ca- en (-)cha- (la vacha, la chabra, lo chamin). L'isòglòsse actual es en fôrt retrach a rapôrt a cen que fuguet ancianament.
Un autre trach, autant important – e que permete de classar coma gavôts los autres parlars dal « Comtat », en defôra de quarques uns sus la côsta – es la perdua dal -d- intervocalic : la bugaa/bugàia/bujau, la fea/fuoe, la blea/bliè, la pinea/piniè, eca.
Aquels doi trachs nos perméton de classar lo niçard de Niça, Vilafranca, Sant Joan, Beuluec, Sant Laurent en lo provençal maritime e tot lo resta en lo gavôt. Son precisament li niçards que sônon « gavôts » tots aquels que dion pas la bugada ò la pineda.
G) TRAÏMENT E FEDELTAT
- Lo drech feudal es complexe e lai vassalitats son sovent multiplas. Las aliganças (e li mariatges) se fan e se desfan (cf. Alienòr d'Aquitània); de mai, l'emperaire sosten de còups l'un, de còups l'autre dei sieus vassals.
- Ja l'instalacieu de l'imperi carolingian en Occitània es pas gaire clara e començam just d'acapir lo ròle de Carles Martel e lo pretext dei Sarrasins que li permetet de saquejar de vilas occitanas.
- Li bosonides que rénhon en Provença d'aquel temps son sempre en guerra emb'ai reis carolingians.
- Quora Uc d'Arles tralaissa Vienna per s'instalar a-n-Arles, la sieu cort borguinhona es mal vista dai senhors locals.
- Mas lo passatge dai carolingians ai capecians a deugut cambiar lai fedeltats, subretot en lo miegjorn. Joan Bonnafous a estudiat una epòca mai tardiera, la guerra de 100 ans e a desmonstrat qu'aquels que l'istòria oficiala sôna « ingleses » son de baudos dal país qu'èron 'stachs fedels (mantes segles plus tardi) ai Carolingians, representats (ai sieus uelhs) per li Plantaginests ja que s'opauson ai Capecians.
- La campanha de Provença còntra li Sarrasins auria servit (segont d'istorians) a impausar lo regime feudal capecian a de comunautats que l'avíon sempre refusat.
- Avem posgut veire que lai guerras baucencas tanben s'apontèlon sus de ligams familials e d'eiritatges revendicats, e que cadun cres legitimas lai sieus revendicacieus. L'instalacieu dei còmtes catalans en Provença aurà còntra d'ela una coalicieu de Tolosa (aligàia a Gènoa), Forcalquier e li Bauces.
- Tot aquò per dire que la fedeltat devia estre a geumetria variabla, tot senhor polent causir d'estaire fedel sigue a-n-un mestre vesin sigue a-n-un autre mai alunhat (en lo temps coma en l'espaci). En lai nôstras terras d'imperi, encar de mai, l'autoritat de l'emperaire permetia de traïr un jurament de fedeltat a-n-un senhor sot'al pretext de fedeltat a l'emperaire.
- En li doi texts aicí estudiats, doi senhors (Bertrand de Montbrun e Bertrand Riquier) son bandits per aver pilhat lo partit de Gènoa : porriam pensar que sigue per fedeltat a Tolosa, Forcalquier ò ai Bauces.
V) PER ACABAR
En partent de l'analisi d'un text local, en passant pi per una compilacieu de documents conoissuts dals istorians, n'en siam arribats a de consideracieus pron generalas indispensablas per n'en tirar una vista sintetica. L'essencial dal trabalh 'sta encar' de faire e me sieu contentat aquí de monstrar quarquas vias de cercas. Polem ja prepausar (ò propòner) quarquas vertats que me sèmblon asseguràias.
1) Aquela epòca a gaire interessat los istorians niçards.
-Cais de Pierlàs a estudiat mai precisament lo segle XI e lo segle XV. Cal dire que, coma editor dal Cartulari de Sant Pôns, era ben plaçat per saupre que lo vuelh en los arquius d'aquela abadia per lo segle XII entirava una mancança de sorgents istorics ; abordet pereu lo segle XII en lo sieu trabalh sus lo feud de Casternòu. Es per aquò que me sieu lançat en una cerca sus Luceram entre 1150 e 1250, es de dire sota li còmtes de Barcelona, esperant descurbir en un vilatge precís d' ensenhaments ensin qu'un metòde que se pôsquon alargar a-n-un domani plus larg.
- Mas tanben los istorians niçardasses (embornits per la sieu rivalitat embe Marselha, que se contunha en lo football) li platz mai d'estudiar cen que créson mai tipicament niçard, es de dire cen que los aluenha de l'istòria mai generala de Provença, l'epòca que debuta en lo 1388 embe l'instalacieu d'un poler savosian e, ben leu, pimontés. En faguent aquò, s'en vàlon ren d'acapir li ligams entre tota la gavotina ensin que lo substrat politicò-istoric que – eiretier de la Lotaríngia e dal sieu partiment – permete d'acapir perqué lo còmte de Savòia posguet s'empadronir legalament dal « Comtat » nostral coma vicari dal Sant Imperi.
2) Los istorians franceses, an pas mai cercat de portar de lume sus una epòca que li jacobins s'en vorguèron los eiretiers en perseguent l'òbra imperialista dei capecians. Aquels jacobins son antí-europencs perqué an ben acapit que l'Euròpa es un retorn al Sant Imperi, donca als emperaires carolingians. Parierament qu'a l'Atge Mejan li princes se fèion reconóisser oficialament per los emperaires, l'Occitània d'òira se deurà faire adobar per aquela Euròpa qu'espaventa tant los imperialistas francians.
3) Nosautres, militants occitanistas, seriam uroses de poler acapir de que mena lo poler capecian s'instala en una Occitània partia en doi grands tròces (e bensai un pauc de mai!) perqué la Catalonha e l'Aragon se víron tròup tardi vers la reconquista dal miegjorn d'Espanha. Un an après la batalha de Las Navas de Tolosa (1212), lo rei crestian Peire II d'Aragon serà tuat a Mureth (1213) per d'autres crestians (ò que se revendicàvon tals), acapissent enfin lo perilh que presentava la francia capeciana.
4) Laurenç Revest e ieu redigeriam quarque temps denant un article sus li parlars gavôts coma ligam embe l'Occitània tota. Descurbem òira que la gavotina es pas solament un ensemble de dialeites ; es estat tanben a mantas epòcas una realitat admenistrativa politicò-religiosa e feudala e bensai economica senon demografica. Li niçardasses cèrcon sempre de negar aquela originalitat gavôta sigue en ensenhant lo dialeite niçard en li vilatges dal dedintre, sigue en tractant d'un mitic « Comtat de Niça », sigue encara en vorguent includre en la sieu « metropòli » de valàias que se son sempre malfiat de l'imperialisme niçardàs. De mai, la nôstra gavotina es lo ligam istoric e lingüistic embe l'auta Provença « delfinesa » e Occitània tota e aquels que se preténdon « occitanistas » deuríon s'interessar a-n-una entitat que permete de despassar lai garrolhas entre Niça e Marselha, garrolhas sensa fondament, ja que lo dialeite « niçard » (parlat a Niça, Vilafranca e li sieus masatges ancians, la Ternitat, bensai Drap e Cantaron, ensin que de l'autra man dal Var) es un provençal maritime gavotisat : polem assegurar que lo niçard sembla mai lo marselhés que lo gavôt.
5) Ensin la nôstra operacieu de reconquista deu concernar non solament la lenga « materna » fins en li sieus dialeites li mai mespresats, mas tanben la conoissença de la nôstra istòria còntra li mensònegas de l'ensenhament oficial : en l'estat francés, l'istorian es jamai neutre ja que deu ensenhar e apontelar una istòria dicha « nacionala » monstrant que la frança, en li sieus confins actuals, es eterna e transcendenta, vertadiera idea platoniciana. Nosautres tanben devem formar d'istorians « engajats », cen que vôl ren dire « mensoneguiers » : li son pron de vertats que 'stan de descurbir (al sens etimologic de « levar lo vel qu'an jitat sus ») per que auguem minga besonh de n'inventar ! Siam pas nosautres que volem politisar l'istòria : son lai mensònegas de l'istòria oficiala francesa que nos costrénhon a restabilir la vertat.
Bernart Fruchier Mars 2013
Doi documents de 1252 sus Còntes e Coarasa. Lai sieus implicacieus per l'istòria de la Gavotina.
Doi documents de 1252 sus Còntes e Coarasa. Lai sieus implicacieus per l'istòria de la Gavotina